LA RELIGIÓ DURANT EL FRANQUISME

Després d’anys de repressió, pèrdua de poder i total desprestigi per part del govern democràtic i republicà; l’Església va esdevenir una de les forces més influents i legítimes al règim franquista.

Aquesta fotografia ens mostra clarament la ideologia catòlica durant el Franquisme. Si mirem detalladament aquesta imatge, podem observar Franco envoltat de membres de la jerarquia catòlica. Aquest retrat va tenir lloc l’any 1938 a la catedral de Santiago; fet que demostra l’important paper que va començar a tenir l’Església quan  el règim tradicionalista va anar guanyant poder. El suport eclesiàstic va ser clau per elaborar una ideologia regida per un ensenyament religiós i catòlic arreu de l’Estat.  Un dels principals objectius inicials de la dictadura va ser implantar la mentalitat catòlica i religiosa a tota la població. Els actes públics, l’ensenyament, la propaganda i els mitjans de comunicació inculcaven la importància de la religió. D’aquesta manera, el nou govern dictatorial de Franco va mostrar el suport incondicional de l’Església i es va auto definir com un Estat confessional catòlic.

Com a conseqüència de la constant persecució religiosa a la zona republicana durant la Guerra Civil, l’Església va proclamar el caràcter de “cruzada” de la guerra i va esdevenir una destacada apologista del franquisme. L’Església, a canvi d’aquest suport incondicional cap al nou govern franquista, va obtenir un finançament públic molt generós, el control pràcticament total del sistema educatiu i el predomini de la moral i dels valors catòlics en el conjunt de la societat espanyola. L’any 1939 es va reinstaurar el pressupost de culte i clero.

Aquest cartell publicitari és una altra mostra clara de l’importantíssim paper de l’Església durant els anys de glòria franquista. En primer lloc podem distingir una gran creu catòlica que conté el missatge de “CRUZADA” i, en segon pla, observem el dibuix del món amb Espanya al centre i altra creu catòlica a sobre. A sota d’aquest dibuix hi ha mostrat un text que diu “ESPAÑA ORIENTADORA ESPIRITUAL DEL MUNDO”. Aquesta font és una imatge de propaganda de l’època, on es volia destacar el paper de l’Església a l’Estat. La intenció del règim era inculcar una mentalitat espiritual i religiosa a tota la població. Aquesta fotografia ens mostra el caràcter religiós exposat per part de tots els mitjans de comunicació de l’Estat, per part de l’ensenyament i per part del govern. Així doncs, gràcies a propaganda com la que es mostra en aquesta imatge, la dictadura franquista va aconseguir implantar una ideologia religiosa i, per altra banda, l’Església va recuperar tots els béns, el poder i el prestigi que havia perdut durant l’època republicana.

El nou govern franquista va establir una sèrie de lleis polítiques fonamentals per tal d’organitzar jurídicament l’Estat espanyol. Aquest procés va tenir una llarga transcendència, ja que es va iniciar en plena Guerra Civil i no va concloure fins l’any 1966 amb la Llei Orgànica de l’Estat.

L’any 1945 es va promulgar el Fuero de los españoles, una primera llei fonamental amb una clara inspiració feixista, on s’establien els drets, les llibertats i els deures dels espanyols. Era més un recurs retòric d’un règim autoritari que no pas una norma dels drets, ja que era el propi Estat (controlat pel cap d’Estat i per un partit únic al seu servei), qui havia de vetllar pel compliment de la llei.

Aquest document extret de l’Hemeroteca La Vanguardia explica l’aprovació del Fuero de los Españoles l’any 1945. Tal i com ens mostra el discurs del senyor Bilbao, el Fuero de los españoles, és considerada una afirmació rotunda d’una doctrina salvadora que proclama la llibertat com un atribut sagrat de l’home i l’anhel suprem del poble. Aquesta llei mostra exposa, entre moltes altres coses, el dret i deure espanyol a seguir la religió catòlica i donar suport a l’Església en tot moment.

Aquesta imatge representa el pacte entre Franco i l’Església Catòlica l’any 1953. Com podem observar, trobem en primer lloc Franco parlant amb el Papa Pio XII i, entre ells, se situen els membres més importants tant de l’exèrcit com de l’Església.

L’any 1953 el règim franquista va passar definitivament a ser reconegut internacionalment gràcies a la signatura dels acords amb Estats Units i el concordat amb la Santa Seu. Franco tindria la possibilitat de participar en el nomenament dels bisbes i seria reconegut canvi de l’establiment de la confessionalitat de l’Estat i una considerable sèrie de privilegis per a l’Església Catòlica. D’aquesta manera, el règim franquista es va assegurar el control del nomenament dels bisbes i el suport ideològic de l’Església Catòlica, al mateix temps que aquesta rebia importants privilegis legals, polítics, econòmics i fiscals. Les concessions a l’Església més rellevants van ser: consagrar la unitat religiosa, atorgar als ordes religiosos un estatut jurídic, reservar una important dotació econòmica per al clergat i admetre la competència de l'Església en les causes matrimonials.

En aquesta fotografia podem observar la moneda de l’època, amb el rostre del Generalíssim Franco al centre i acompanyat del següent missatge: “Francisco Franco Caudillo de España por la gracia de Dios”. Aquest text és un clar exemple de la ideologia catòlica del moment, i de la important tendència religiosa del règim franquista.

Durant l’època de dictadura franquista, va haver dues organitzacions eclesiàstiques que formaven part del consell de ministres i que van tenir un paper molt destacat: ACNP (Asociación Católica Nacional Propagandista) i OPUS DEI (classes benestants, molt riques). Aquests van ocupar posicions al CSIC (Centro Superior de Investigación Científica).

Aquest document és una publicació de la Vanguardia de l’any 1969. És un anunci publicitari on s’exposa la venta de llibres religiosos. El primer és escrit pel fundador de l’OPUS DEI. Aquest tipus de publicitat era típica de l’època franquista on es feia constant propaganda d’actes i elements religiosos.

L’OPUS DEI era una institució de l’Església Catòlica fundada l’any 1928 a Madrid per José María Escrivá de Balaguer. Estava constituït per un prelat amb el seu propi clergat i els laics (homes i dones, casats i solters, de diverses condicions socials) que, per vocació divina, s’incorporaven lliurement a la prelatura. El principal objectiu d’aquesta constitució fou difondre una ideologia i una presa de consciència de la crida universal a la santedat i a l’apostolat, en l’exèrcit de treball professional ordinari. D’aquesta organització sortiren els tecnòcrates (que van canviar la vida econòmica de l’Estat). Aquests van ocupar alts càrrecs en l’Administració franquista i van intentar aplicar els principis d’eficàcia i productivitat propis de les empreses capitalistes a la política.

Un tecnòcrata era un funcionari amb una destacada preparació tècnica, que exercia un càrrec públic i situava l’eficàcia per sobre d’altres factors polítics, socials, econòmics o ideològics. El govern tecnocràtic va suposar el desenvolupament d’un nou model d’organització política i social, mitjançant el qual la gestió pública estava en mans de tècnics professionals en les diverses matèries i àmbits. Aquests tenien un lligam directe amb l’Església, ja que molts d’ells formaven part de l’OPUS DEI.

Aquesta publicació de La Vanguardia és un document on s’explica l’atorgació d’un títol al pare Escrivà de Balaguer (fundador de l’OPUS DEI). Va ser publicat l’any 1966, on aquesta institució tenia un paper molt rellevant, ja que anava guanyant poder i ocupava alts càrrecs de l’administració i govern.

L’ACNP (Asociación Católica Nacional de Propagandistas) era una organització espanyola de seglars catòlics que tenien com a objectiu la propagació de la fe catòlica i l’apostolat. Inculcaven la ideologia religiosa i formaven als seus membres amb la intenció que prenguessin part activa en la vida pública i servissin de nexe unificador catòlic. Aquesta institució fou creada l’any 1909 pel sacerdot jesuïta Ángel Ayala.

Aquest document és un missatge publicat per TeleExpres el 2 d’octubre del 1971. És un clar exemple de la presència catòlica i religiosa en els principis ideològics del règim franquista. Aquest escrit descriu les paraules de Franco, on expressa la fe catòlica i el suport de l’Església.

Quan el govern franquista va haver de pactar, donar suport i rebre ajut per part de l’Església Catòlica per fugir de l’aïllament internacional, els membres de l’ACNP van començar a guanyar poder i prestigi i van ocupar posicions importants dins el govern. L’any 1945 va ser nomenat Ministre d’Afers exteriors el propagandista Alberto Martín Artajo. Altres ministres propagandistes nomenats durant el règim franquista vàren ser José Larraz López (Hisenda), José Ibañez Martín (Educació), Joaquín Ruiz Jiménez (Educació), Federico Silva Muñoz (Obres públiques) i Fernando María Castiella (Exteriors).

Aquest escrit és extret d’una publicació de La Vanguardia l’any 1960. És un text on s’explica el Concili Vaticà II que es durà a terme a partir de l’any 1962, tot i que va ser plantejat i promulgat l’any 1959. En aquest document podem observar la intenció d’expansió ideològica de l’Església catòlica.

El punt d’inflexió entre l’Església i el govern dirigit per Franco va ser el Concili Vaticà II. Va ser un concili ecumènic de l’Església Catòlica i, tal i com s’acaba d’esmentar, un dels esdeveniments històrics més importants del segle XX. Va ser convocat pel Papa Joan XXIII. Va ser anunciat el gener de 1959 i no va concloure fins al 1965. La difusió dels postulats reformistes del Concili Vaticà II i la preocupació per la injustícia social van facilitar l’aparició d’actituds crítiques amb la dictadura dins de l’Església Catòlica. Una gran part de la jerarquia eclesiàstica es va distanciar del règim i es van expandir actituds antifranquistes entre els capellans, sobretot els més joves. Aquest va ser el cop definitiu que va propiciar el distanciament entre l’Església i el govern encapçalat per Franco.

Aquest document publicat pel diari La Vanguardia l’any 1965 explica la conclusió i clausura del Concili Vaticà II. Les diverses imatges que conté el document estan explicades en un breu text al centre de la publicació. És una font d’informació contemporània als fets i indica el gran esclat i la destacada importància de la conclusió del Concili Vaticà II, que va ser un acte reconegut internacionalment i de gran valor i prestigi per part de tots els seguidors de l’Església Catòlica.